URGENTE
Si les llengües no moren de mort natural [...], hi ha maneres de matar-les o d’induir-les al
suïcidi. L’extermini de poblacions senceres no és el cas més freqüent però s’ha donat i es dóna: quan
van trobar Ishi, «l’últim de la seva tribu», els buscadors d’or havien anat matant sistemàticament tots
els yana que havien trobat. Els yana havien viscut durant tres o quatre mil anys al nord de Califòrnia
–territori en què havien estat els primers ocupants––. Ara del yana –o yahi, la varietat parlada per
Ishi– només en queda un corpus escrit. [...]
Els casos d’extermini d’una població no són equiparables al fenomen conegut habitualment
com a «mort» d’una llengua: la substitució de la llengua pròpia per una altra. En aquest cas,
l’extermini no és de persones sinó del fonament de la identitat personal, social i espiritual d’aquestes:
la seva llengua. Cal tenir present que, quan parlem de «mort» d’una llengua en el sentit habitual, és a
dir, per substitució, estem parlant d’una de les formes d’extermini més cruels i violentes. Quan un
parlant renuncia a la pròpia llengua no està renunciant tan sols a un vehicle de comunicació, ni
tampoc únicament a un senyal d’identitat; està renunciant al sistema que li ha fornit una visió del
món per mitjà del qual ha estructurat aquesta mateixa visió. Renunciar a la pròpia llengua implica
renunciar a un dels fonaments més importants de la nostra adequació al món on ens ha tocat de viure,
trencar els lligams amb la nostra cultura i iniciar un procés de readaptació que massa sovint –i això és
oblidat per tots aquells que només veuen el «cost» del manteniment de les llengües minoritzades–
porta a la marginació. [...]
Ens podem preguntar com és que una comunitat decideix deixar de parlar la seva llengua, o,
potser, quins són els mecanismes per a aconseguir que ho faci. ¿Per què, ens podem continuar
preguntant, si la substitució es produeix de manera tan ràpida i tan efectiva, és tan difícil
d’aconseguir el manteniment d’una llengua? No cal dir que en aquesta decisió col·lectiva, el paper de
l’individu és fonamental..., fins a cert punt. L’individu, com a membre d’una comunitat, pot acatar la
decisió col·lectiva d’abandonar la llengua que li és pròpia, com també pot resistir fins al final com a
darrer parlant. Allò que cal tenir present, però, és que el «depèn de vostè» o, en altres paraules, el
suport individual a la llengua com a única acció destinada a preservar-la, no funciona, justament,
perquè la llengua és un fenomen social i per a la seva existència li és indispensable l’ús.
Escriu un text de característiques semblants al de Carme Junyent, sobretot quant al
registre, a la tipologia i als recursos expressius. Cal que hi aprofites tot el que has
estudiat sobre la qüestió. Ha de dur com a títol: “Mesures per a evitar la desaparició
d’una llengua”. (Extensió: unes 150 paraules)
Si les llengües no moren de mort natural [...], hi ha maneres de matar-les o d’induir-les al
suïcidi. L’extermini de poblacions senceres no és el cas més freqüent però s’ha donat i es dóna: quan
van trobar Ishi, «l’últim de la seva tribu», els buscadors d’or havien anat matant sistemàticament tots
els yana que havien trobat. Els yana havien viscut durant tres o quatre mil anys al nord de Califòrnia
–territori en què havien estat els primers ocupants––. Ara del yana –o yahi, la varietat parlada per
Ishi– només en queda un corpus escrit. [...]
Els casos d’extermini d’una població no són equiparables al fenomen conegut habitualment
com a «mort» d’una llengua: la substitució de la llengua pròpia per una altra. En aquest cas,
l’extermini no és de persones sinó del fonament de la identitat personal, social i espiritual d’aquestes:
la seva llengua. Cal tenir present que, quan parlem de «mort» d’una llengua en el sentit habitual, és a
dir, per substitució, estem parlant d’una de les formes d’extermini més cruels i violentes. Quan un
parlant renuncia a la pròpia llengua no està renunciant tan sols a un vehicle de comunicació, ni
tampoc únicament a un senyal d’identitat; està renunciant al sistema que li ha fornit una visió del
món per mitjà del qual ha estructurat aquesta mateixa visió. Renunciar a la pròpia llengua implica
renunciar a un dels fonaments més importants de la nostra adequació al món on ens ha tocat de viure,
trencar els lligams amb la nostra cultura i iniciar un procés de readaptació que massa sovint –i això és
oblidat per tots aquells que només veuen el «cost» del manteniment de les llengües minoritzades–
porta a la marginació. [...]
Ens podem preguntar com és que una comunitat decideix deixar de parlar la seva llengua, o,
potser, quins són els mecanismes per a aconseguir que ho faci. ¿Per què, ens podem continuar
preguntant, si la substitució es produeix de manera tan ràpida i tan efectiva, és tan difícil
d’aconseguir el manteniment d’una llengua? No cal dir que en aquesta decisió col·lectiva, el paper de
l’individu és fonamental..., fins a cert punt. L’individu, com a membre d’una comunitat, pot acatar la
decisió col·lectiva d’abandonar la llengua que li és pròpia, com també pot resistir fins al final com a
darrer parlant. Allò que cal tenir present, però, és que el «depèn de vostè» o, en altres paraules, el
suport individual a la llengua com a única acció destinada a preservar-la, no funciona, justament,
perquè la llengua és un fenomen social i per a la seva existència li és indispensable l’ús.
Escriu un text de característiques semblants al de Carme Junyent, sobretot quant al
registre, a la tipologia i als recursos expressius. Cal que hi aprofites tot el que has
estudiat sobre la qüestió. Ha de dur com a títol: “Mesures per a evitar la desaparició
d’una llengua”. (Extensió: unes 150 paraules)
El professor K. David Harrison , catedràtic de Lingüística de l' Swarathmore College , va qualificar aquesta declinació com " catastròfica " . " Avui ja hi ha menys idiomes dels havia fa sis mesos" , va advertir Harrison en la trobada anual de l'Associació Nord-americana per al Progrés de la Ciència .
El lingüista va explicar que està estudiant dues comunitats de Sibèria els idiomes són parlats per poquíssims individus i sw queixar de la manca de treballs de documentació sobre llengües com aquestes . "Són idiomes dels aborígens de Sibèria . Un es diu tofa i l'altre meio chulym , tots dos derivats del tronc turc . Estan considerats com a llengües de poc prestigi" , va explicar Harrison .
Els lingüistes presents a la trobada van assenyalar l'error de pensar que els idiomes parlats per petites comunitats són menys importants que les grans llengües internacionals , com l'anglès o l'espanyol . El filòleg Stephen Anderson , de la Universitat de Yale , va destacar la gran importància econòmica d'alguns d'aquests idiomes , com passa amb algunes llengües dels indis brasilers que viuen a la conca de l'Amazones .
"A l'Amazònia , hi ha tribus d'indis que tenen coneixement de remeis naturals en els quals la indústria farmacèutica està interessada . Si aquestes llengües moren no hi haurà com adquirir aquests coneixements" , va exagerar Anderson .
El científic nord-americà va atribuir a la globalització la responsabilitat per la mort de moltes llengües , ja que molts individus es veuen obligats a aprendre idiomes dominants per obtenir millor qualificació en el mercat de treball , però no creu que una única llengua pugui arribar a dominar el món .
"No ho crec . Si el món sencer parlés esperanto , en cinquanta o cent anys aquesta llengua ja tindria dialectes i en un parell de segles ja ningú entendria. L'evolució dels idiomes és constant i la condició humana està associada a l'existència de moltes llengües " , va afirmar .
Tot i això , els científics van defensar la implemtación de mesures per evitar la desaparició de les llengües , com ara l'enfortiment socioeconòmic de les petites comunitats i la formació d'equips per identificar i investigar idiomes encara desconeguts.
Hay le pones el titulo.